Javier García Breva: «Tenim la responsabilitat de no callar»

(Artículo Traducido al Castellano en http://www.suelosolar.com/newsolares/newsol.asp?id=5379)
Aquesta convicció l’ha dut fins a la presidència de la recentment constituïda Fundación Renovables, l’objectiu de la qual és, precisament, agitar les consciències de tothom, però sobretot de les administracions públiques, a qui responsabilitza de no entendre que el sector espanyol de les renovables, líder mundial en tecnologia, podria ser el motor de la recuperació econòmica.

Li molesta que el titllin d’agitador?
No, per a mi és un orgull. Crec que vivim en una època en què cal ser agitador; agitador en el sentit que ho exposa Tony Judt, autor d’El món no se’n surt (La Magrana), un llibre preciós, en què defensa la socialdemocràcia i ens diu que hem de trobar la manera de fer-nos sentir. Que ens escoltin sobretot aquells a qui paguem perquè gestionin els nostres afers. Aquest missatge de Tony Judt (mort l’agost passat), m’ha encantat. Quan m’han titllat d’agitador de les renovables, no han dit res dolent, segurament tot el contrari.
Com i amb quins objectius neix la Fundación Renovables?
Va néixer espontàniament el maig passat. Quiero Salvar el Mundo Haciendo Marketing ens va convidar a una sèrie d’experts a unes jornades de diàleg sobre l’energia. Durant aquells dos dies, vam arribar a diverses conclusions. Una és que les renovables hem perdut la batalla de la comunicació, sobretot durant aquest any amb l’ofensiva que hi ha hagut en contra seva des de tots els àmbits. Vam veure clara la necessitat de llançar una gran campanya de comunicació per conscienciar la societat sobre el valor de l’energia i de les energies renovables. Aquí només es parla del preu, ningú parla del valor. També ens vam plantejar què podíem fer. Diferenciant-nos clarament de les associacions professionals, que defensen els interessos de les empreses, vam veure que feia falta una entitat amb una visió més estratègica de l’energia i de les energies renovables i ens vam plantejar crear la fundació. La Fundación Renovables està constituïda per dotze fundadors i més de 150 socis protectors. Tots hi som a títol particular, no defensem els interessos de ningú, simplement ens representem a nosaltres mateixos.
Quines han estat les primeres accions?
Hem treballat en un ideari que és a la pàgina web i hem preparat la proposta de tres grans estudis sobre la democratització de l’energia, els costos de l’energia i la transmissió a tot el sistema educatiu del valor de l’energia i de les energies renovables. Per fer-los, demanarem la col·laboració i el patrocini d’empreses i institucions que vulguin ajudar-nos.
Al juny, vam elaborar una proposta de corresponsabilitat de tots els sectors energètics en el cost del canvi del model energètic, marcat per les directives europees i pels mateixos objectius de renovables. La realitat a dia d’avui és que només el sector elèctric està contribuint a la reducció d’emissions i al desenvolupament de les renovables. Els sectors tèrmics i el transport estan emetent CO2 i consumint gas i petroli sense pagar per això, sense contribuir a la lluita contra el canvi climàtic ni a l’estalvi d’energia d’acord amb els objectius europeus. Aquesta proposta es va recollir a finals de juliol en el document de la Subcomissió de Planificació del Congrés, en la Comissió d’Indústria. No sabem si el Congrés es dignarà a aprovar la proposta, que per descomptat seria el primer punt en què es fes cas a la fundació. Aquest és un tema que té molt a veure amb una cosa que és tabú a la Unió Europea: dur a la pràctica a través d’una fiscalitat ambiental el principi de qui contamina paga.
Quina és la situació de la política energètica espanyola?
Aposta per les renovables?
Fa uns anys que la situació comença a ser insostenible per al sistema. La política dels governs del PP d’abaixar el rebut de la llum podia ser acceptable fins al 2004. Amb un petroli barat (fins al 2003 va estar per sota dels 20 dòlars) podies permetre’t el luxe de tenir un rebut de llum barat i, fins i tot, rebaixar-lo. A partir de l’agost de 2004, quan el barril es posa a 40 dòlars i no deixa de pujar fins al 2008, que arriba als 145-150 dòlars, ja no. L’origen de la crisi financera és aquí. Quan el preu del barril està baix, el crèdit flueix amb tipus d’interès molt baixos, però si el petroli puja, els tipus d’interès també, el crèdit es restringeix i comencen els problemes.
Els governs espanyols no han tingut una visió de la política energètica estratègica i de llarg termini, sinó electoralista i de curt termini. Si vull que em votin he de reduir el rebut de la llum o no incrementar-lo. Quan puja tant el preu del petroli però el rebut de la llum incorpora com a molt l’IPC, els costos de generació es disparen. Aquí s’origina un dèficit de tarifa. Si el preu del barril ha pujat un 500% i el rebut de la llum ha caigut un 26%, el gap és impressionant. Però les renovables no en són les causants. És la falta d’una política estratègica d’energia a Espanya. Ara mateix hem vist que la mala regulació no només afecta les renovables, sinó també el gas i el carbó.
El sector atribueix el dèficit a les renovables i no a la pujada del cru?
Efectivament. Vull deixar ben clar que quan es va aprovar el sistema de dèficit de tarifa, les renovables no eren cap problema. És un acord que Rato [el ministre de d’Economia] va signar el 2003 amb les elèctriques perquè la llum no s’incrementés més d’un 2% interanual fins al 2010. En cas de pujar, el Govern els hi reconeixia com a dèficit, el banc els hi pagava i posteriorment es carregaria als consumidors en el rebut de la llum durant els 12-14 anys següents.
Però, què ha passat a Espanya? Del 2004 al 2008, les renovables van viure un boom fantàstic que ningú va preveure. El 2008 s’instal·len ja prop de 3.000 megawatts fotovoltaics, 16.000 megawatts eòlics, i de termosolar hi ha projectes per a gairebé 3.000 megawatts. Quan acabi el 2010, l’eòlica haurà arribat als 20.000 megawatts, la fotovoltaica s’haurà quedat en els 4.000 i la termosolar arribarà als dos mil i escaig. En aquests quatre anys, s’ha produït un boom no només de la indústria sinó també de la tecnologia, i Espanya ha arribat a ser capdavantera mundial en renovables. I la tecnologia s’ha exportat i la indústria també ha sortit fora. Les principals empreses de renovables que treballen als Estats Units, França i Itàlia són espanyoles, i també estan presents a la Xina. Espanya ha liderat la tecnologia de renovables a tot el món. Repeteixo: ha liderat, avui ja no.
A partir de l’última crisi financera de 2008, es genera un problema de finançament del dèficit de tarifa. Dels 100 megawatts fotovoltaics del 2004 hem passat als més de 3.000 actuals, i dels 3.000 megawatts eòlics a 20.000, per la qual cosa el cost de la tarifa comença a ser significatiu, de 5.000-6.000 milions d’euros, que si ho afegeixes a aquest mecanisme del dèficit de tarifa, fruit que no es vol apujar el rebut de la llum per un criteri polític tot i que es disparin els costos del petroli, s’arriba a un cost acumulat de 16.000 milions d’euros, que la crisi financera agreuja. Als bancs ja no els serveix la garantia del govern i n’exigeixen l’aval. El 2009, un Reial decret va solucionar el problema per mitjà de l’aval de l’Estat i ara el Ministeri intenta treure a subhasta aquest dèficit perquè el comprin els bancs. Així estem.
Per què l’Estat espanyol deixa de ser líder en renovables?
Ara ho són la Xina i els Estats Units, però fins fa tres anys Espanya era capdavantera mundial no només en producció de renovables sinó, el que és més important, en tecnologia de renovables. Hem tingut la tecnologia solar més avançada del món sencer des de 1977 i era a la plataforma solar d’Almeria.
Aquest know how s’està perdent. Per què? Amb les renovables s’estableix una política de suport, primer amb la Llei del sector elèctric el 1997 i després el 2004 amb el primer decret que inclou el sistema de primes que més bon resultat ha donat a la Unió Europea. I ara hi ha qui interpreta malament aquest suport i culpa les renovables del dèficit de tarifa.
Amb la crisi del 2008, succeeixen diverses coses i la més important és que Espanya ha passat de tenir una situació equilibrada —es generava la mateixa electricitat que es consumia— a una situació en la qual sobra generació.
És a dir, sobra energia. I quan sobra generació el que passa és que les renovables entren amb caràcter preferent en el sistema i en treuen el gas (la major part dels cicles combinats estan funcionant molt per sota de la seva rendibilitat i estan perdent diners). Les grans companyies energètiques que principalment han invertit en cicles combinats i en desenvolupament de gas comencen a queixar-se i a responsabilitzar-ne les renovables. Aquí s’inicia la situació actual. Diuen que cal aturar les renovables per deixar quota al gas, i a sobre sorgeix el tema del carbó. És curiós, s’han perdut com deu vegades més llocs de treball en el sector de les renovables que en el del carbó. No obstant això, el carbó ha aconseguit que el govern li aprovi ajudes que van contra corrent, com ha declarat el director de l’Agència Internacional de l’Energia. A Espanya se’ns obliga a consumir carbó i gas per Reial decret. El gas que s’ha comprat a Algèria, es consumeixi o no, cal pagarlo.
Jo sóc dels que penso que cal triar. ¿Volem una economia sostenible i un sistema energètic sostenible que no emeti CO2 i que consumeixi renovables o volem un sistema energètic i una economia que continuï depenent dels combustibles fòssils? És el gran dilema de l’Estat espanyol i de l’economia mundial.
Com és el model energètic espanyol amb relació a Europa?
L’Estat espanyol té un dels nivells més alts d’intensitat energètica de la Unió Europea; per produir una unitat de PIB consumim un 20% més d’energia que França, Alemanya o el Regne Unit. Si mirem com han evolucionat les ràtios de dependència, emissió i intensitat energètica, resulta que només han millorat quan ha arribat la crisi econòmica. En les dues últimes dècades, totes aquestes ràtios han anat empitjorant, érem una economia que cada cop consumia més energia, que augmentava les seves emissions i la seva dependència energètica. Les polítiques energètiques de les últimes dècades no han solucionat aquests problemes, sinó que els han agreujat.
Amb la crisi econòmica hem millorat en intensitat energètica. El que ha passat és que la pèrdua de PIB ha produït un decreixement de la demanda energètica en un 3-4%, i això ha millorat les altres ràtios de renovables, d’eficiència energètica i d’intensitat. S’hauria d’aprofitar la crisi per millorar. Sortir-ne amb nous hàbits de consum i una nova cultura energètica. Però fins al dia d’avui s’està desaprofitant.
El març de 2007, el Consell Europeu va aprovar a Brussel·les un acord fonamental i va establir per primera vegada els objectius per al 2020 d’un 20% d’estalvi d’emissions de CO2, un 20% d’estalvi d’energia i un objectiu de consum final de renovables del 20% a tota la Unió Europea, amb la visió clara que Europa ha d’anar cap a una economia que depengui menys dels combustibles fòssils, amb un impuls de les energies renovables, i amb un marc regulador estable que doni seguretat als inversors. I per què decideix aquesta estratègia i no una altra? Molt senzill. Europa té una dependència energètica tremenda del gas rus, del petroli del Pròxim Orient… No tenim garantida la seguretat del proveïment, amb la qual cosa cal anar a fonts autòctones, i les més importants són les renovables. Europa també és conscient que les emissions de CO2 no es poden continuar incrementant, que la temperatura del planeta no ha de pujar més de dos graus en els pròxims cinquanta anys. L’única manera d’aconseguir-ho és reduint les emissions del sector energètic i aquestes emissions es produeixen perquè depenen principalment de combustibles fòssils, petroli, gas i carbó.
A Espanya la situació encara és més greu. El nivell de dependència energètica de l’economia espanyola és molt superior a la mitjana europea; si Europa importa un 50% de les seves necessitats energètiques, nosaltres un 80%, fins i tot més. Però Espanya, a més, és un dels països més allunyats dels compromisos de Kyoto. Tenia com a objectiu que les emissions no creixessin més d’un 15% sobre el que s’emetia el 1990 i fins fa dos anys l’increment era superior al 50%. Últimament s’han reduït per la crisi, però continuem estant molt lluny de complir Kyoto. En tercer lloc, Espanya té una intensitat energètica un 20% superior a la mitjana europea. Som una economia que malgasta molta energia, produïm moltes emissions i a sobre hem d’importar l’energia de fora. La situació a Espanya és més greu que a la Unió Europea; la nostra política energètica ha d’abordar com resol aquests tres grans dèficits de l’economia.
Com es pot resoldre la dependència energètica?
La dependència energètica només es resol amb les renovables, és l’única font autòctona que tenim; és més, tenim un 35% més d’irradiació solar que la resta d’Europa. L’energia solar i la resta de renovables haurien de ser capdavanteres. Tenim grans emplaçaments per a l’energia eòlica, grans recursos naturals de sol, vent i aigua per a la generació hidràulica; ara s’estan descobrint els enormes recursos geotèrmics que té aquest país per fer una altra renovable, la geotèrmia.
En la mesura que consumeixes més energia d’origen autòcton redueixes les importacions energètiques de gas i de petroli, i les seves emissions de CO2, però no només es tracta d’estalviar energia, sinó que l’ús sigui més eficient. I això se centra fonamentalment en dos sectors, l’habitatge i el transport, és a dir, en la construcció i l’urbanisme i el transport sostenibles. La solar tèrmica de baixa temperatura, la biomassa, la minieòlica, la fotovoltaica, els biocarburants, la minihidràulica, la geotèrmia són energies renovables que s’han d’incorporar a l’urbanisme, a la nova edificació i a la rehabilitació per reduir emissions, estalviar energia i tenir un ús més eficient de l’energia. Tot està escrit en les directives europees d’eficiència energètica d’edificis, que va publicar la UE el juny passat. La Unió Europea està caminant en aquesta direcció.
Si el govern va contra corrent, el canvi vindrà des de baix, des dels ciutadans?
Qui ha de donar el primer pas són les administracions públiques, i el gran problema del canvi de model energètic a Espanya és que no donen exemple.
Sense anar més lluny, les directives europees sobre energia s’han transposat tradicionalment amb un retard de quatre anys. Quan es va voler transposar l’anterior directiva d’eficiència energètica d’edificis ja havia passat el boom immobiliari. Es van fer milions d’habitatges sense cap criteri d’eficiència energètica, ni d’estalvi d’energia, ni de reducció d’emissions de CO2. Ha estat un boom ineficient energèticament.
En aquesta situació, com pots exigir al consumidor final, a cadascun de nosaltres, que estalviem energia si veus que el teu ajuntament, la teva comunitat autònoma o l’Estat malgasten energia? Com et poden demanar criteris d’eficiència energètica a casa teva, si al ministeri no els tenen en compte?
L’alcalde de Madrid va gastar 400.000 euros en un espectacle de llum i so per inaugurar la nova seu de La Cibeles. En vint minuts!
Ara en la il·luminació de Nadal ja es fan servir criteris d’estalvi energètic, amb bombetes de baix consum. Però això és recent… fins a l’arribada de la crisi, hem estat malgastant energia per tot arreu. I aquesta és una cultura que s’ha anat estenent. A qui et ven la llum, li interessa facturar com més millor.
Hem de passar d’una cultura de malbaratament i gran consum d’energia a una cultura d’estalvi i valor del consum de l’energia. Evidentment, això no es pot fer sense el suport de les administracions públiques i de les companyies distribuïdores.
Què podem fer els ciutadans? Estem a temps d’afrontar la situació?
El que deia Tony Judt, tenim la responsabilitat de no callar. De dir el que pensem i d’exigir que se’ns escolti. Ara mateix ens enfrontem a poders mediàtics i econòmics molt superiors a nosaltres, però cal dir que aquestes polítiques i  poders econòmics s’estan carregant el planeta; que estan apostant per energies que no tenen futur. I el futur està en la sostenibilitat. I sostenibilitat és consumir menys del que li prenem al planeta.

Crec que estem a temps d’afrontar-ho, però ja estem vivint fenòmens climàtics estranys i extrems. El que cal fer és administrar els recursos del planeta. El Sol seguirà més de 7.000 milions d’anys. Quina altra energia ens ofereix el mateix? La fotovoltaica és la que té més futur perquè el recurs és inesgotable.
Les renovables podrien provocar una revolució industrial a l’Estat espanyol?
Totalment. Les renovables han donat una lliçó d’avantguarda en desenvolupament tecnològic, investigació i innovació constant. Haurien d’haver estat un dels instruments fonamentals per al canvi de patró de l’economia espanyola. Quan parlem de canvi de patró, és canvi d’especialització productiva de la nostra economia. Si la nostra economia s’ha centrat en la construcció, cal buscar nous sectors d’activitat amb més futur i, sobretot, amb més valor afegit que no calgui comprar a l’exterior.
Les renovables són el sector ideal per canviar l’especialització productiva de la nostra economia. I això que és així d’evident, no s’ha vist al Ministeri d’Indústria. Només veuen les renovables com un cost i no com un benefici, a causa de la mirada a curt termini. Cal mirar cap a la pròxima dècada, i és una oportunitat que s’està perdent. El govern ha decidit frenar les renovables. El gas pressiona i mana molt. Els miners fan vagues… Les renovables som més febles, no tenim un sector madur.